Entre 1939 i 1977 el règim franquista va fer de la presó una peça clau de la repressió de la ciutadania i aplicà de manera sistemàtica el càstig i la tortura contra la discrepància política. Aquesta exposició, reclamada per l'Associació Catalana d'Expressos Polítics i pels participants del congrés sobre Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme, neix del convenciment que és necessari recuperar i reivindicar la memòria dels milers de persones que patiren i moriren a les presons franquistes. Conèixer la seva història és conèixer un passat molt proper, que ha estat ocultat fins fa poc. El coneixement fa lliures les persones i, en conseqüència, atorga a la història un paper alliberador del silenci a què durant tants anys ha estat sotmesa la criminal dictadura de Franco.

La victòria

En acabar la guerra civil, a l'entorn de 300.000 persones -homes, dones i els seus fills- omplien les presons espanyoles. Les presons de Franco van tenir una finalitat: doblegar i transformar la vida dels dissidents capturats, desposseint-los de tot i negant la seva condició de presos polítics, especialment a les dones.

Els camins de la presó

Els camins que conduïen a la presó eren la derrota en la guerra i la dissidència envers el règim: des de la crítica al caràcter feixista del franquisme i les actituds resistencials, fins a l'acció de la guerrilla i la configuració d'alternatives polítiques a la dictadura. Des del anys 60 la lluita per unes millors condicions de treball i de vida va associar-se a la reivindicació de les llibertats polítiques, l'amnistia i l'estatut d'autonomia, i es bastia així un ampli moviment antifranquista que va ser durament perseguit fins al final de la dictadura i durant la transició.

La tortura

La tortura fou una institució indissociable de la dictadura ja que fou practicada sense límits legals per càrrecs i funcionaris de l'Estat durant els quaranta anys de vida del règim. També fou utilitzada per falangistes i d'altres grups violents vinculats a l'aparell d'Estat. Pretenia humiliar i agreujar el patiment dels derrotats; i aconseguir informació per tal de desarticular l'oposició, destrossar psíquicament els dissidents per mitjà del dolor, de la incertesa, de l'acció sobre familiars etc. i estendre la por sobre la població. La tortura va ser un ritual habitual previ a la presó, i formà part constitutiva de l'univers penitenciari.

L'univers penitenciari

Fora de la presó van existir territoris en constant relació amb l'interior del presidi i que en formaren part inseparable: L'entorn de solidaritat amb els detinguts; la vida de les seves famílies; les xarxes de comercialització de productes manufacturats per poder subsistir; les investigacions psiquiàtriques amb capturats i capturades; les tortures practicades als interrogatoris; els hospicis i centres de l'Auxilio Social; les connexions de presos i preses amb les organitzacions polítiques clandestines …

Extramurs

Més enllà del cercle estricte format pels murs de la presó, existien realitats que condicionaven la vida dels presos i les seves famílies, com la beneficència de l'Estat i l'Església, el control reglat de la seva llibertat condicional, o l'exercici d'una solidaritat civil cada cop més organitzada i eficaç.

Amnistia, memòria, història

Des de l'interior de la presó i en connexió amb l'antifranquisme militant, es va forjar la reivindicació de l'amnistia. L'amnistia esdevingué element bàsic de mobilització democràtica, vertebrà les instàncies unitàries de l'oposició i aixoplugà les primeres grans manifestacions després de la mort de Franco. Tanmateix no foren suficients per impedir que la llei d'amnistia de 1977 tingués el caràcter de llei de "punt i final" en beneficiar-se'n també torturadors i altres implicats en el terror consubstancial al franquisme.

Una iniciativa de:
Associació Catalana d'Expresos Polítics
Amb la col·laboració de:
Institut de Cultura de Barcelona
Regidoria de Drets Civils. Ajuntament de Barcelona
Televisió de Catalunya (TV3)