Durant els segles III i IV l'Imperi romà pateix grans convulsions i transformacions. Les fronteres deixen de ser segures i les crisis econòmiques i socials sovintegen. Una nova religió monoteista d'origen hebraic, el cristianisme, desplaça les creences tradicionals. Després d'una primera etapa caracteritzada per la repressió del nou culte, l'emperador Constantí en legalitza la pràctica, el 313, i posteriorment Teodosi proclama el cristianisme religió oficial de l'estat.

La sòlida organització jeràrquica dels cristians fa de l'Església un dels principals suports d'un Imperi que trontolla. Durant el segle V diferents pobles germànics s'estableixen dins l'Imperi, que es desmorona definitivament el 476. Els pobles visigots dominen el sud de la Gàl·lia i es traslladen a Hispània. La Tarraconense resta fidel a Roma fins als darrers moments i els trets culturals romans es mantenen tot i la constitució del reialme visigot de Toledo.