El plet dinàstic iniciat a la mort de Carles II (1700) es dirimí en una cruel guerra, que provocà més de 1.200.000 morts. La Guerra de Successió (1702-1715) va ser, d’entrada, un conflicte internacional, que afectà la pràctica totalitat d’estats europeus i les seves colònies d’ultramar. El conflicte esdevingué ben aviat, també, una guerra civil al si de la Monarquia Hispànica. La victòria borbònica generà una duríssima repressió i un nodrit exili. Suposà també l’abolició de les nostres constitucions, la fi de l’estat català.

El plet dinàstic

El regnat de Carles II va estar marcat per la fràgil salut del monarca i la manca de descendència. La Monarquia Hispànica, que havia perdut l’hegemonia a Europa, mantenia, però, un gran imperi colonial. Tres candidats podien succeir Carles II: el príncep Josep Ferran de Baviera, que morí el 1699, l’arxiduc Carles d’Àustria i el duc Felip d’Anjou. Poc abans de morir, el rei designà com a hereu Felip, que regnaria amb el nom de Felip V.

La proclamació d’un Borbó suscità l’hostilitat de la majoria d’estats d’Europa. Anglaterra, els Països Baixos i l’Imperi alemany signaren la Gran Aliança de l’Haia (1701) i declararen la guerra a França i Espanya. El 1703, Carles fou proclamat
rei de la Monarquia Hispànica, a Viena, com a Carles III.

Entre Borbó i Àustria

A Catalunya, com arreu de la Monarquia Hispànica, la successió de Carles II es visqué amb una normalitat aparent. Tanmateix, els contraris a la nova dinastia van anar fent-se forts influïts per la marxa de la guerra internacional, l’autoritarisme
reial i un viu sentiment antifrancès.

La signatura del Pacte de Gènova entre Anglaterra i els representants vigatans (20 de juny de 1705) va donar pas al desembarcament aliat a Barcelona, mentre la revolta es generalitzava a Catalunya i al País Valencià.

L’austriacisme al poder

La Cort General de Catalunya convocada per Carles III va donar suport al nou monarca, a canvi de reforçar el poder de les institucions del país.

Barcelona va esdevenir de nou una cort. L’entorn reial aplegà aristòcrates, diplomàtics, funcionaris i artistes de diverses nacionalitats, que despertaren una gran vitalitat econòmica. Aviat, però, el contrast entre el luxe de la cort i la misèria de la guerra es va fer evident.

La marxa de la guerra

Després de la batalla d’Almansa, l’exèrcit borbònic va ocupar el País Valencià, el regne d’Aragó i Lleida. Des del 1711 la guerra peninsular restà reduïda a Catalunya. Per contra, les tropes aliades obtingueren importants victòries arreu del continent.

El 1710 una nova majoria al parlament britànic es va manifestar partidària d’abandonar la guerra a canvi d’acords comercials. Poc després, l’arxiduc Carles va ser proclamat emperador a Viena per la mort del seu germà. Ambdós fets van accelerar les negociacions de pau. A l’abril del 1713 se signà el tractat d’Utrecht, en què els estats aliats van reconèixer Felip V com a rei hispànic.

La resistència a ultrança

Al juliol del 1713 les tropes aliades van abandonar Catalunya i els exèrcits borbònics van ocupar la pràctica totalitat del territori. La Junta General de Braços va optar per la resistència, tot i que només comptaven amb dues places fortes: Cardona i Barcelona, la qual estigué sotmesa a un setge durant quasi catorze mesos. Finalment, l’11 de setembre de 1714, les tropes borbòniques van ocupar la ciutat. El 18 de setembre capitulava la guarnició de Cardona i l’any següent ho van fer Mallorca i Eivissa.

La nació sotmesa

Les autoritats borbòniques van suprimir totes les institucions de govern. Durant mesos s’imposà un règim de terrorisme militar. Els caps de la resistència van ser empresonats fora de Catalunya. Altres austriacistes van ser detinguts, desterrats o obligats a presentar-se regularment. Les propietats dels resistents van ser segrestades, i els símbols i títols del govern de Carles III van ser destruïts. Es va prohibir la possessió d’armes. A Barcelona, es construí la Ciutadella militar.

El nou ordre borbònic

El Decret de Nova Planta establí un govern absolut. Mantingué els impostos ordinaris, incautà els de la Generalitat i del Consell de Cent i en creà de nous, com el cadastre. D’altra banda, se suprimiren totes les universitats i se’n creà una de nova a Cervera. La llengua catalana va ser progressivament prohibida en tots els àmbits públics.

L’exili

Entre 25.000 i 30.000 persones de totes les classes socials i dels diversos regnes hispànics es van exiliar. Es van establir sobretot als regnes italians en poder de Carles VI, però també a Viena, posant-se al servei de l’emperador.